dimarts, 5 d’octubre del 2010

37, 3 i 7 i més coses d'animals

Avui és l'aniversari de la Júlia -7 anys- i la setmana passada va ser el de l'Elna -3 anys- i el meu -la primera xifra del títol. El món segueix donant voltes i el temps passa. Les al.lusions a la infància es tornen més difoses i alhora tinc records de moments en què els meus pares eren més joves que jo ara. Per exemple, recordo quan pel 36è aniversari del meu pare li vaig fer un punt de llibre amb un dibuix i una frase que deia "perque els teus 36 anys no et facin perdre la memòria" o alguna cosa semblant... Cada vegada sóc més lluny de poder-me posar en la pell de les meves filles perque no recordo com pensava quan tenia la seva edat. Potser és per això que els adolescents se senten tan incompresos? Per sort, encara guardo els diaris de quan era joveneta, on vaig plasmar les meves preocupacions, sentiments i alegries, que em faran tenir present com se sent una noia de 15 anys, quan aquesta edat arribi a les meves filles i jo ja en tingui... uf! no hi vull ni pensar!
En quant a animals, fa una setmana, caminant cap a casa vam veure una parella d'ants ("alces" en castellà): mare i fill anàven xino-xano pel carrer de sobre casa nostra i quan ens van veure es van ficar dins el bosquet que hi ha entre algunes cases. Mai havia vist un ant en estat salvatge tan aprop. Va ser fantàstic. Vaig intentar fer una foto amb el mòbil però no va quedar massa bé. Us adjunto un zoom que he fet, aviam si podeu deduir el perfil de la bèstia (aquest era la cria) o si semblarà més una foto d'aquestes que mostren un ovni...

6 comentaris:

Garbí24 ha dit...

Felicitats per els trenta set, no hi pateixis jo en tinc deu més que tú i tot segueix igual.
Es veu força bé la teva captura de l'ant, jo els vaig veure quant vaig estar a noruega travessant la carretera

òscar ha dit...

Moltíssimes felicitats pel tri-aniversari!!!

Al meu nen en té dotze i, tot i que a vegades em costa el començament de tonteria que duu al damunt, el vaig entenent. La meva dona (llesta que és!) diu que "entre nens" ens entenem bé :)

salvador ha dit...

El post m'ha fet recordar la primera vegada que vam anar a Estocolm. La meva dona va jurar i perjurar (encara en el dia d'avui)que als cinc minuts que estavem en el tren havia vist un ant corre pel bosc que vorejava les vies...Jo no vaig veure res.Encara li faig conya a vegades.
Com tu dius, per la foto s'ha de fer un acte de fe però si tu i la Júlia prometeu que heu vist dos ants m´ho creuré...

PD: no se que passa amb la verificació visual del teu blog però has de posar un mot inventat a on diu "comprovació de paraules"ja que a la primera vegada que vols enviar un comentari no surt cap paraula. Una vegada has posat un mot inventat SI que el blog t'avisa de l'error i surt una verificació visual correcte que has de transcriure a "comprovacio de paraules" per poder enviar el comentari. Ja fa temps que dura aquests error i segur que més d'un comentari s'ha perdut a la galaxia internauta. no sé si ha quedat clar doncs és una mica dificil d'explicar.

Noemí ha dit...

Sí, sí, el que diu el pare de lo de la comprovació de paraules és veritat, tot i que ara veig que sí que es veu, potser ho has arreglat...:-)

nerona ha dit...

Eis, moltes felicitats a totes tres!!!!!
Jo visc a Àustria, i no hi ha ants, però si que m'ha sorprès molt anar caminant per boscos no molt aïllats i veure per exemple cabirols!! i a Catalunya no és que hagi anat molt a muntanya, però no n'havia vist mai!!

Kuroi Neko ha dit...

Sí, el pas del temps és inevitable, però això no ens treu de ser feliços amb el que tenim (que és molt més que el que teníem amb 15 anys!).
Per molts anys a totes 3!

I quina emoció això de l'ant, no? Jo no n'he vist mai cap !!